SOS per l’asturlleonès

MOISÉS PÉREZ

La identitat minera de la comarca del Bierzo, ubicada al nord-oest del territori lleonès, ostenta uns orígens ancestrals. Si els romans van alterar substancialment el paisatge d’algunes zones per impulsar explotacions d’or com ara las Médulas, la revolució industrial de finals del segle XIX i principis del segle XX va convertir la comarca en una conca minera de referència. Aquesta activitat extractivista, la qual ha desaparegut per complet amb el tancament de l’última mina l’any 2018, va donar-se en un territori singularment multicultural. Al Bierzo, no debades, es produeix una barreja lingüística que provoca una coexistència tremendament desigual entre el gallec, el castellà i l’asturlleonès.

La persistència del gallec a la zona fronterera amb Galícia i la supremacia del castellà conviuen amb un idioma propi que experimenta un retrocés innegablement alarmant. La troballa de parlants d’asturlleonès cada vegada és més complicada, tot i que el castellà d’aquella comarca acumula traços lingüístics de la llengua asturlleonesa. Aquesta situació, però, no és exclusiva de la comarca del Bierzo, sinó que s’estén arreu de la reivindicada Regió Lleonesa o País Lleonès, integrada per les províncies de Zamora, Salamanca i Lleó. Mentre l’asturlleonès lluita per la cooficialitat a Astúries i gaudeix de l’estatus de segona llengua cooficial a la zona de Miranda, una terra de frontera portuguesa amb Zamora, la llingua es troba en perill d’extinció a Castella i Lleó. «De parlants patrimonials [aquells que compten amb una llengua apresa a la llar, però que no la desenvolupen prou per a un entorn social dominant en altre idioma], hi ha cada vegada més pocs, i es tracta de persones molt majors», descriu Ricardo Chao, membre de l’Associació Cultural Faceira.

Tot i que el domini lingüístic de l’asturlleonès abasta de sud a nord la zona central de la província de Lleó i la part occidental de Zamora [vegeu mapa], actualment l’idioma queda reduït a unes comarques i, fins i tot, a municipis concrets. «El Bierzo, Cabreira, Parámo, Babia, Valderia o Furniella són les comarques en les quals hi ha un grau més elevat de conservació de la llengua. També per la zona de la Cepeda, Maragatos o la Veiga’l Tuertu», assenyala Fernando Álvarez, membre de l’entitat El Teixu. Rede pal Estudiu y Defensa de la Llingua Asturlleonesa. A les comarques de Zamora, segons comenta Alfredo Hernández, de l’associació Furmientu, el principal reservori lingüístic de l’asturlleonès està ubicat a la zona de Sanabria. «Abans hi havia comunitats i parlants de l’asturlleonès a les comarques d’Aliste i la Carballeda, però, en aquests moments, és possible que no en quede cap», lamenta. L’asturlleonès, fins i tot, s’estenia per zones com ara el Rebollar, a l’extrem sud-oest de la demarcació de Salamanca, a tocar de Portugal.

Quan es traça el mapa lingüístic de l’asturlleonès al reivindicat País Lleonès, tal com indica l’activista lingüístic, músic i escriptor en l’idioma propi Fran Allegre, «estem referint-nos, de vegades, a persones soltes d’edats molt avançades». «La situació de l’asturlleonès és molt limitada territorialment. La transmissió generacional està feta figa, és extremadament dolenta. A les grans ciutats o les poblacions mitjanes, l’idioma no hi té cap presència. Com més xicotet és un municipi, més possibilitat hi ha de conservació de l’asturlleonès, la qual cosa mostra l’estat real de la llengua», complementa Álvarez envers un procés de desaparició que «va iniciar-se al segle XIV, amb l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares».

En el procés de desplaçament lingüístic de l’asturlleonès en benefici del castellà, el qual va accelerar-se a partir de la dictadura franquista, hi ha jugat un rol important l’autoodi lingüístic. «Els parlants mai han tingut una autoconsciència històrica de parlar en asturlleonès. Sempre han pensat que estaven parlant variants del castellà o, en determinats casos, mescles de gallec i castellà per l’efecte fronter. Aquesta manca de consciència lingüística s’ha visualitzat de manera clara amb les denominacions de l’idioma. En lloc d’expressar que es parlava lleonès o asturlleonès, es feia referència a varietats comarcals, com si es tractara d’una parla local del castellà sense més transcendència», explica Hernández

Aquesta autoconsciència negativa dels parlants també estava imbuïda, segons l’activista de Furmientu, «per les opinions dels funcionaris i dels mestres de la zona». «Ho seguim percebent, de fet, en les enquestes lingüístiques. La gent major té reticències i desconfia d’expressar-se en la seua llengua. Ha estat, no debades, el resultat d’experimentar situacions de persecució i ridiculització de l’ús del seu propi idioma», es plany. «L’autoodi, un concepte tan valencià, està ben arrelat a la consciència dels parlants. L’orgull per la llengua és petit, i, per tant, és necessària una dignificació», reforça Álvarez.

Discriminació governamental

A pesar del marcat retrocés que va donar-se al segle XX, de vegades de manera més profunda en zones industrials que en altres de caràcter ramader i agricultor, les constants vitals de l’asturlleonès durant la represa democràtica no reflectien una degradació tan bèstia com l’actual. La conformació de l’autonomia de Castella i Lleó, la qual va configurar-se contràriament a la voluntat dels ciutadans de la denominada Regió Lleonesa, fou un moment de possible cruïlla. «Als anys vuitanta, quan es crea l’autonomia de Castella i Lleó, la situació era dolenta, però hi havia comunitats de parlants a les comarques de Zamora i Lleó. Tot i que eren persones de bastant edat, s’haguera pogut impulsar una política per afavorir la transmissió generacional de l’idioma. Malauradament, no fou així», expressa amb melancolia Hernández.

És cert que l’Estatut d’Autonomia de Castella i Lleó recull que «el lleonès serà objecte de protecció específica per part de les institucions pel seu particular valor dins del patrimoni lingüístic de la Comunitat» i que «la seua protecció, ús i promoció seran objecte de regulació», però els executius autonòmics de Castelló i Lleó, els quals han estat encapçalats ininterrompudament des de 1987 per forces conservadores, no han mostrat gaire sensibilitat cap a l’asturlleonès, ni han desplegat una mínima política lingüística. «La Junta de Castella i Lleó està incomplint l’estatut d’autonomia, ja que no ha impulsat cap regulació per promocionar i protegir l’asturlleonès. Només ha dotat de finançament a la Càtedra d’Estudis Lleonesos de la Universitat de Lleó perquè s’observe l’asturlleonès des d’un punt de vista estrictament acadèmic», critica Ricardo Chao, de Faceira. «La sensibilitat de la Junta de Castelló i Lleó amb l’asturlleonès és nul·la», consolida Allegre.

El menyspreu dels successius governs autonòmics envers la llengua pròpia dels territoris lleonesos queda reflectida en el darrer informe per a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM) per al Consell d’Europa, el qual està confeccionat per Furmientu, El Teixu i Faceira. «La negativa de la Junta de Castella i Lleó a proporcionar informació sobre el lleonès, el seu nombre de parlants o sobre les activitats que no realitza per a la seua protecció evidencien una actitud d’absolut menyspreu cap a aquest idioma, constata un contumaç incompliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries del Consell d’Europa, i obstaculitza la tasca del Comitè d’Experts encarregat d’avaluar el compliment d’aquest tractat», denuncien al document.

L’informe, de fet, adverteix que «es tracta d’una situació d’extrema gravetat perquè l’Estat Espanyol, garant del compliment de la CELRM, s’inhibeix en aquesta situació i remet a la Junta de Castella i Lleó el compliment d’aquest tractat internacional». «Aquesta administració, però, menysprea l’existència d’aquesta norma internacional, i ha degradat la rellevància jurídica de l’article 5.2 de l’Estatut d’Autonomia de Castella i Lleó fins a aconseguir de facto la seua derogació pràctica. En resum, la Junta de Castella i Lleó actua com si la llengua lleonesa no existira, no hi haguera parlants d’aquest idioma, o no s’haguera dictat la legislació tuïtiva d’aquest idioma», conclouen, per radiografiar el nul interès dels governs populars: «No existeix cap mena d’acció cultural dedicada al lleonès per part de l’administració autonòmica, no es donen suport a les publicacions en lleonès, ni a l’ensenyament d’aquesta llengua o la tasca de les entitats privades creades per a la seua promoció, així com no es respecta la toponímia tradicional lleonesa de les zones on aquest idioma continua parlant-se».

L’asturlleonès, al contrari que ocorre amb el gallec a la zona més occidental del Bierzo, està exclòs de les aules. «El lleonès no s’ensenya a l’escola, ni es promou la seua transmissió als no parlants de lleonès, ni es dóna suport al seu estudi de cap manera. Els responsables educatius de la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó han denegat reiteradament la introducció del lleonès en el sistema educatiu de l’autonomia, discriminant de manera flagrant a la minoria lingüística lleonesa. Les recomanacions del Comitè d’Experts emeses en anteriors informes sobre el compliment de la CELRM han sigut ignorades sense mirament», retrauen a l’informe del Consell d’Europa.

«La política lingüística discriminatòria enfront del lleonès i els seus parlants per part de la Junta de Castella i Lleó nega de facto l’ús oral i escrit del lleonès tant en l’àmbit públic com en el privat. Si comparem les mesures realitzades en favor de les seues respectives llengües minoritàries a Aragó o Astúries, on hi ha llengües protegides pels seus estatuts d’autonomia emparades per la mateixa CELRM, […] no podem concloure una altra cosa: la política lingüística de Castella i Lleó és d’una hostilitat manifesta, la qual busca afavorir la desaparició d’una de les llengües que té l’obligació legal i moral d’emparar», censuren de forma contundent. I determinen a l’informe de l’òrgan comunitari sobre les autèntiques intencions del govern autonòmic del PP: «Des de la Junta de Castella i Lleó es practica una actitud de menyspreu i arbitrarietat cap a aquesta llengua i els seus parlants patrimonials amb l’ànim d’accelerar la seua extinció com a llengua viva».

El desinterès de la Junta de Castella i Lleó contrasta amb les mesures protectores aprovades, per exemple, a la zona portuguesa de Miranda. «La situació a Lleó i Zamora és pràcticament la pitjor del domini lingüístic. A Portugal, per exemple, l’asturlleonès és la segona llengua protegida junt amb el portuguès. A més, sembla que els portuguesos prompte firmaran la Carta Europa de Llengües Regionals o Minoritàries, la qual cosa reforçarà els drets als parlants. Ja sabem que a Portugal, al contrari que a Espanya, les lleis es compleixen», indica Chao.

El Teixu, en un document disponible a la seua web, traça una panoràmica menys optimista de la situació legal de l’asturlleonès a l’àrea portuguesa del domini lingüístic. «Des de 1999, existeix la Llei de Reconeixement dels Drets Lingüístics de la Comunitat Mirandesa, aplicable només als consells de Miranda i Vumiosu, i no a altres amb parlants com ara Ruidenore i Guadramil. Aquesta norma, encara que té importància simbòlica, no recull cap obligació per a l’administració, sinó que només atorga el dret al govern municipal per utilitzar l’asturlleonès o als col·legials per a fer classes de manera voluntària», radiografien. «Amb una normativa pròpia separada de la resta del domini, l’asturlleonès ha desenvolupat a Miranda una literatura naixent i té una certa penetració a l’ensenyament primari. La utilització de la llengua per part de l’administració, tanmateix, és pràcticament nul·la i restringida a qüestions simbòliques o orientades a la promoció turística», incorporen.

Resistència lingüística

Arran de la inacció de la Junta de Castella i Lleó, la tasca de promoció i divulgació de l’asturlleonès ha recaigut en les organitzacions civils creades per evitar la desaparició de l’idioma. «Malgrat la limitació de recursos, estem assumint una feina que correspondria a les institucions, com ara la publicació de llibres, la realització de festivals literaris o l’organització de congressos sobre aspectes vinculats amb l’asturlleonès», indica Chao, de l’Associació Cultural Faceira, la qual desenvolupa la seua activitat lingüística a la demarcació de Lleó. Dintre de la seua tasca de promoure la cultura en llengua pròpia, la qual abasta la recuperació de la tradició oral, el foment de la literatura en asturlleonès o la divulgació de la toponímia originària, organitza cursos d’asturlleonès, tan presencials com en línia. «Hem realitzat cursos a la ciutat de Lleó, on sovint ens hem trobat amb l’interès de la gent per aprendre una llengua que no han pogut cursar a l’escola. Darrerament, i de manera sobtada, hem comptat amb el suport de l’Ajuntament de Lleó per impartir els cursos i el consistori, fins i tot, ha optat per posar alguns cartells municipals en bilingüe», ressalta.

L’entitat per la promoció de l’asturlleonès a les comarques de Lleó s’ha caracteritzat, al seu torn, per la producció de llibres escrits en llengua pròpia. Algunes de les obres que ha editat l’associació són Xurdir. Guía gramatical de leonés (2012), La nuesa fauna. Nomes tradicionales de dalgunos animales de Llión y Zamora (2014), Mitoloxía popular del reinu de de Ḷḷión (2013), Falar con xeitu. Manual d’iniciación al llionés (2015), Esbardu Vocabulariu llionés ilustráu (2017), Llión Máxicu. Pequeña mitoloxía llionesa (2018), Diccionariu Llionés. Vol. I: llionés –castellanu (2018) o La Fueya Rota y outros relatos (2020). «El mercat literari en asturlleonès és molt xicotet i reduït. Hi ha pocs escriptors, com ara Abel Aparicio o Roberto González-Quevedo, i no s’editen obres, evidentment, per guanyar diners. És per una tasca de consciència i preservació de la llengua», apunta l’escriptor i músic Fran Allegre, qui va destacar per impulsar un dels primers discs íntegres en asturlleonès. «La música en asturlleonès és encara més reduïda. Hi havia un grup de folk, que es deia Tarna, i un altre de punk denominat Tembleque. La majoria correspon a bandes de folk que graven alguna cançó en asturlleonès», indica.

El conreu de literatura en l’idioma propi també ha estat una activitat de l’associació zamorana Furmientu. Encara que va néixer per defensar junt amb l’asturlleonès la parla singular castellana de Zamora i les comunitats existents a la província que s’expressen en gallec, l’entitat presta una importància destacada a la promoció i divulgació de la llengua astur, especialment amb l’edició de la publicació trimestral El Llumbreiru. «L’objectiu d’aquesta revista era atorgar a l’asturlleonès la condició de llengua de cultiu literari», assenyala Hernàndez, qui reinvidica que a Furmientu «duen 17 anys treballant contra la percepció negativa que tenia l’asturlleonès». A la defensa dels drets dels parlants, l’associació organitza tota mena d’activitats culturals per a promocionar l’asturlleonès, com ara la publicació de llibres i l’elaboració de vídeos sobre els idiomes coexistents a Zamora. Compten amb secció juvenil, denominada La Rapaciada i dedicada a «la conservació, dignificació i promoció del patrimoni lingüístic» de les comarques zamoranes.

Amb una visió més àmplia, d’actuació arreu de tot el domini lingüístic de l’asturlleonès als territoris lleonesos, El Teixu ha confeccionat una videoteca dels parlars de la llingua, ha elaborat una col·lecció de cartografies toponímiques, impulsa campanyes de retolació en establiments públics i privats en asturlleonès, jornades de divulgació lingüística o concursos de recollida de toponímia pròpia. «El nostre propòsit és visualitzar l’asturlleonès en els espais públics, ja que històricament la llengua s’ha quedat a casa o, com a màxim, només ha tingut espai públic en les relacions entre els veïns. Per això, intentem que en jornades festives de caràcter popular estiga present», expressa Álvarez, qui reivindica, en coincidència amb les altres dues entitats, la necessitat «d’introduir l’asturlleonès a l’escola» en l’autonomia de Castella i Lleó.

«És necessària una dignificació de la llengua, un reconeixement com a patrimoni cultural únic del nostre territori i de les nostres comarques. Igual que els turistes acudeixen a Lleó per visitar la catedral o es traslladen a Astorga per veure monuments com el palau episcopal dissenyat per Antoni Gaudí, l’asturlleonès s’hauria de promocionar com a un tret cultural diferenciat», defesa Chao qui remarca la importància de «retirar l’estigma» a l’asturlleonès i considera, malgrat mantenir un escepticisme racional, que «l’aprovació de la cooficialitat en Astúries impulsaria la llengua a terres lleoneses». «La situació política no és la més idònia per defensar l’asturlleonès, però ho seguirem fent per evitar la seua desaparició», agrega l’escriptor Fran Allegre. És la resistència de la societat civil contra la degradació d’un patrimoni que des de fa anys i anys crida un SOS que les institucions autonòmiques de Castella i Lleó no volen escoltar.

(d’El Temps, 19-09-2021)