PABLO RODRÍGUEZ MEDINA
La primer vez que tuvi noticia d’Ana Rosa Fernández foi nel mes de xunu de 1995 cuando acudí, convidáu por Javier García Cellino, a tres recitales: dos que se dieron n’Uviéu y ún en Laviana.
Diba pa poco, dos años enantes, que me desatare de les cadenes de la métrica y de la rima y entrare nel universu del versu llibre. Diba tamién poco a poco forxándome un mundu simbólicu. Naquella primer etapa, naquella infancia, alcordaréme de la impresión de los versos d’una poeta, Ana Rosa Fernández.
Yera’l suyu un mundu ayenu a la poesía de la esperiencia. Non, nun yeren d’esos poemes grises d’oficinistes a los que siempre m’imaxiné matando’l tiempu escribiendo per detrás de los informes y memorandos, versos burocráticos y hermanos ente sí. (more…)