Feeds:
Antradas
Comentairos

Posts Tagged ‘Jordi Raventós’

ANTÓN GARCÍA

Las cosas que me gustan
Xuan Bello
Traducción de José Luis Piquero
Zaragoza, Xordica, 2015

Dalguna vez lo tien contao’l propiu Xuan Bello: la recomendación candial y insistente d’Eugénio de Andrade, el poeta portugués, pa que’l creador mozu s’ocupara más de buscar una voz que de dir tres d’un versu feliz. La voz ye lo primero que destaca na obra creativa de Xuan Bello. Acaben de salir dos traducciones del so últimu llibru publicáu n’asturianu, en 2009, Unas poucas cousas guapas. Jordi Raventós traduz al catalán y Adesiara publica Unes quantes coses boniques, mientres que ye José Luis Piquero quien traduz Las cosas que me gustan pa Xordica. Avezáu a lleer a esti autor n’asturianu o n’español de la so propia mano, la publicación agora en castellanu d’esti llibru, nesta traducción brillante y precisa de Piquero, permíteme facer una llectura distinta de lo que propón l’autor. Xuan Bello escribe como naide la llingua asturiana, y ye bien difícil dexar d’atender a les propies palabres, les que remana pa construir unos versos o una prosa nos que se pue alcontrar la esencia de los nuesos clásicos, l’espíritu de los meyores narradores orales y un raigón estéticu que podemos definir como del noroeste peninsular: Portugal, Galicia y Asturies, pero tamién el restu del vieyu reinu lleonés. Como maestru nel usu de la llingua asturiana, la so llectura avanza munches veces condicionada a descubrir los mecanismos del llinguaxe, les ayalgues espresives, les propuestes léxiques novedoses y suculentes, tan aprovechables.

(more…)

Read Full Post »

JORDI LLAVINA

Sento una profunda admiració per l’escriptor asturià Xuan Bello, una mena de Sebald o de Magris peninsular, dotat d’un món poètic i narratiu que resulta, ras i curt, fascinador. Vaig descobrir-lo ara fa quinze anys amb l’obra Història universal de Paniceiros. Des de llavors, no m’he perdut cap dels seus llibres, que miro de llegir en l’original asturià. Endemés, gràcies a Bello vaig començar a tenir un coneixement de primera mà de la llengua asturiana i d’una literatura, la seva –i ja una mica meva i tot–, que té una gran vitalitat i que dóna, any rere any, noms de relleu.

Xuan Bello és un home de constitució més aviat prima i d’estatura mitjana, no gaire menjador, una mica presumit en el vestir, però a la vegada un punt nonchalant en la seva manera de presentar-se al món. Sempre s’estimarà més entaular-se i fer un got de vi en una de les agradables terrasses del Fontán d’Uviéu o en qualsevol dels chigres de la ciutat de Xixón que no pas prendre, a peu dret, unes quantes tirades de sidra en qualsevol taulell, i això, jo que tinc la sort de ser penedesenc però que no arribo a fruir del privilegi de ser asturià, ho entenc perfectament. Posem que un se’l troba en un bar de Cadavéu, a tocar del port, o al mercat d’Avilés, i que no sap que, davant, hi ha un gran escriptor: en aquest cas, Bello no es destacaria gaire, als ulls de l’eventual observador, de qualsevol home del lloc d’una edat mitjana. No mostra la pell esblanqueïda i mústiga dels pixatinters, i no està gens ni mica carregat de falòrnies, com tants escriptors i poetes d’aquí i d’arreu. Equipat, això sí, d’una mirada somniosa, que de seguida guspireja quan estàs amb ell i hi xerres de qualsevol dels temes, molts, que li interessen, i això a mi em fa l’efecte que, definitivament, ja té més a veure amb la seva afició antiga a la literatura i a la cartografia (perquè, de ben petit, abans que pels llibres, va quedar seduït pels mapes: “Vaig voler ser cartògraf abans que escriptor. No vaig voler ser aventurer, sinó notari d’aventures”). Aquest home és un gran conversador, i s’ha fet savi a còpia de llibres i viatges.

(more…)

Read Full Post »

EVA VÀZQUEZ

Xuan Bello (Paniceiros, 1965) és un home que parla fluixet i beu cervesa molt a poc a poc, encorbat sobre si mateix com si passés una mica de vergonya de veure’s convertit en el centre d’atenció d’una reunió d’escriptors, editors i llibreters gironins que han vingut a escoltar què té a dir sobre la poesia, sobre el seu univers literari, sobre la llengua que ha escollit per construir-lo. Convidat pel Servei de Biblioteques, en col·laboració amb la Casa de Cultura i l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, on avui al migdia oferirà una conferència sobre el procés de normalització de la llengua asturiana, Bello participa aquests dies en unes trobades informals com la de dimecres al cafè Savoy, que va servir per fer la trista constatació que ja podem estar contents, de la situació del català, perquè “a Astúries els drets lingüístics no s’han respectat mai”. Fa cosa de deu anys, aquest home discret, nascut en un llogaret de no més de cinquanta ànimes, va sorprendre tothom amb un llibre entre la memòria, l’assaig i la ficció que situava al mapa el territori ignot d’on procedia, el lloc on havia sentit a parlar des de la infància una llengua que de gran tothom semblava molt ocupat a prohibir i menysprear. De la Història universal de Paniceiros (2003), escrit en asturià, la resta del món potser no n’hauria sabut mai res, si ell no s’hagués ocupat a traduir-lo al castellà (en català ho faria Jordi Raventós per a Adesiara el 2008). Va ser a través d’aquest llibre que es va revelar un autor intens i al mateix temps l’existència d’una llengua sepultada per prejudicis centenaris. (more…)

Read Full Post »

ANTÓN GARCÍA

Volver a lleer les histories que Xuan Bello enriestró como «materia de Paniceiros» sigue dexándome, a min, una sensación rara y prestosa a la vez. Yá me pasó al lleeles n’español en 2002, o al facelo en catalán, na traducción de Jordi Raventós que publicaba Adesiara en 2008. Pelos años ochenta y noventa, Paniceiros yera un motivu recurrente, tanto nes conversaciones como na creación lliteraria: per dalgún llau guardo un borrador inicialdel llibru Los nomes de la tierra (que se publica en 1991) que precisamente lleva como títulu «Paniceiros», ensiguida refugáu. Los amigos del autor, cuando Xuan Bello yera fundamentalmente un poeta, tuvimos la fortuna de conocer bona parte d’estes histories de la so viva voz, y repetíes, coles variantes propies de la lliteratura oral. Más tarde, nos llibros, taben tolos protagonistes, Estrella y Maya, los padres y los güelos, los primos, los vecinos, Puliatos y Ros…, tamién Cernuda («mieu tíu Cernuda», nuna d’eses alteraciones del relatu), Quasimodo y Casariego, Borges, Cunqueiro, Drudak o García Martín… Ordenaes, pasaes a llimpiu, primorosamente impreses, fixaes y más líriques que nunca, aquelles histories escrites ganaben n’expresión lliteraria, pero perdíen la frescura del desenfadu. (more…)

Read Full Post »

VICENÇ PAGÈS

Amb Història universal de Paniceiros, Xuan Bello (Paniceiros, Asturies, 1965) va demostrar que a través d’una crònica ultralocal escrita en asturià es pot arribar a tot arreu: el llibre va ser traduït i va assolir un èxit de crítica notable. Al capdavall, tot es redueix a saber veure el món en un gra de sorra, com diu el mateix autor citant William Blake. Ara Jordi Raventós, l’editor d’Adesiara, torna a traduir al català un recull de textos recomanables, a mig camí entre l’article i l’apunt de dietari, La neu i altres complements circumstancials.

(more…)

Read Full Post »